dimarts, 24 de setembre de 2013

Enemics de la nostre llibertat, és a dir, DE LA INDEPENDÈNCIA



La trama contra Catalunya, identifica als agents contraris a la independència, que actuen al nostre país, catalans que des de posicions destacades, han apostat per l'autodestrucció de la seva identitat a canvi de privilegis econòmics i socials.



En molt poques ocasions shan posat noms i cognoms concrets als responsables de l’acc   en contra de la independència. Pocs independentistes coneixen amb certesa quins n els factors de poder que contribueixen a aigualir l’aspirac secessionista cada vegada que el catalanisme manifesta algun gest d’indignació o de voluntat de ruptura. Sapigueu qui n amb aquest llibre.


Perquè no tots els enemics de Catalunya vénen de fora
 
Els catalans que actuen per evitar una Catalunya independent
 
La dominació  política de l’Estat espanyol sobre Catalunya  no és fruit d’una mà invisible, d’una legislació  immutable  o  del  caràcter  mel·liflu  dels  catalans.  Que  tres-cents  anys  després  de l’annexió, Catalunya continuï essent una regió d’Espanya depèn en bona mesura de poders fàctics i empresarials encarnats en noms i cognoms, els més rellevants dels quals encapçalen l’elit social i econòmica  del país. Aquest patriciat —membres  d’antigues nissagues  o nouvinguts  hàbils en aprofitar conjuntures— ha sabut relacionar-se amb el poder espanyol i no ha dubtat de col!laborar- hi, fins i tot sota règims que buscaven la nostra anihilació com a poble.
 

Extractes del llibre

 

La influència del franquisme, encara present. «En aquests moments encara vivim sota l’ombra de la victòria del franquisme i de l’estratègia d’imposició de l’imaginari nacional i lingüístic espanyol que es precipità aquell 26 de gener del 1939, moment de l’entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, que es pot computar com l’hora zero de l’establiment de l’ordre polític, econòmic i social català encara present. Tal vegada perquè l’anomenada transició espanyola a la democràcia, cristal·litzada  en la Constitució  del 1978,  no fou, com assenyala  el seu nom, una ruptura;  els poders derivats del franquisme i el quadre mental que el franquisme imposà es mantenen en els seus trets essencials  i aquests, de forma explícita o més subtil, representen  els elements més hostils a un eventual procés de desvinculació de la nació espanyola.»
 


Silencis  informatius.  «No és estrany que en el món independentista  circuli, per exemple,  tan poca informació sobre les unitats que l’exèrcit espanyol té acantonades als Pirineus, o sobre com es mantenen  determinats  mitjans de comunicació  orientats a desprestigiar  o a silenciar la causa secessionista, o sobre quines empreses catalanes depenen de forma decisiva del mercat espanyol (o de tractes de favor prodigats pel Govern espanyol), de manera que una hipotètica independència  catalana  podria  posar  en risc la viabilitat  del seu negoci.  Aquells  dirigents  que podien  començar  a articular  aquesta  informació  van renunciar  a fer-ho  perquè,  en el fons, no creien en l’execució del projecte independentista; molt probablement, ni eren independentistes ni eren dirigents.»
 


La feina dels serveis secrets espanyols. «De vegades ens oblidem que en aquesta dialèctica Espanya també juga i té les armes que corresponen a un Estat per reprimir aquella dissidència que ataca el cos dels seus interessos: entre aquests instruments hi ha serveis secrets, confidents, personal  reclutat  ad  hoc  i tota  una  caterva  de  sicaris  dedicats  a  rebentar  qualsevol  iniciativa separatista que sembli massa susceptible de triomfar.»
 


Els  casos  de  corrupció  investigats,  un  avís. «Els casos de corrupció  que han començat  a esquitxar  CDC  just  quan  aquesta  formació  invoca  el seu  gir sobiranista  (des  del finançament il!legal a través de Fèlix Millet i el Palau de la Música fins a les ITV) es poden interpretar com un avís de l’aparell de poder espanyol dels dossiers que són capaços de treure a la llum pública si el Govern Mas prem l’accelerador amb l’agenda secessionista.»
 


Artur  Mas  i  la  paraula  “independència”.  «El  Mas  que  com  a  president  de  la Generalitat apostaria per l’Estat propi en les eleccions del 25 de novembre del 2012 va ser el botxí de l’Estatut del 2006. Això convé no oblidar-ho, perquè explica moltes de les vacil·lacions del president a partir de la manifestació de la Diada del 2012 i, en particular, la persistència d’algunes ambigüitats (no pronunciar mai la paraula independència).
 

Algunes de les empreses que formen part de la trama unionista
 


L’objectiu principal de la Caixa. «L’escut financer de La Caixa ha contribuït en diverses ocasions a cobrir els excessos i les obsessions dels defensors de la unitat d’Espanya. De fet, aquesta és la funció  principal  d’aquesta  entitat  de crèdit  des de la seva usurpació  per part de les autoritats franquistes el 1939, tal vegada un objectiu exercit amb més constància i més tenacitat que fins i tot el de fer negoci, i no diguem  el de promoure  l’obra social.»  A més, «el dia que els principals gestors de l’estalvi català s’adscriguin  a la causa independentista,  Espanya recorrerà a tots els mitjans que tingui a l’abast per es- quarterar aquest poder financer. De fet, fins i tot sense que la lleialtat  espanyola  dels  dirigents  hagi trontollat  mai,  l’aparell  central  espanyol  ja  ha  maniobrat diverses vegades en els darrers anys per impedir algunes estratègies expansives inconvenients per a la lògica nacional espanyola.» A Artur Mas, el tenen amenaçat amb el deubte que te la Generalitat, i en això es bassen per pressionar-lo.
 


El grup Planeta, marginant la cultura catalana. «Es pot considerar el grup Planeta com un dels principals responsables de la consolidació de l’hegemonia cultural espanyola a Catalunya i de la marginació de la cultura en llengua catalana, a diferència del que s’havia produït en temps de la República.»
 
Els guanys d’Abertis. «Es calcula que, en el negoci de les autopistes catalanes, Abertis guanya 81 cèntims per cada euro que ingressa [...], xifra que suposa un terç dels seus beneficis anuals, uns 200 milions d’euros l’any 2011. D’altra banda, la comparativa amb el panorama de les vies de pagament  en altres  estats  europeus  aboca  a resultats  esgarrifosos:  fer  quatre  viatges  entre Barcelona  i Tarragona (un itinerari entre les dues zones més urbanitzades del Principat per al qual el 2012 encara no hi ha alternativa ràpida lliure de peatge) val el mateix que circular tot l’any per les autopistes austríaques.»
 


Vint anys més de peatge a canvi de xavalla. Quan, l’any 1998, va finalitzar la concessió dels trams gestionats  per Acesa,  la majoria  dels quals ja estaven  amortitzats,  el president  d’Acesa d’aquella època, j. Manuel Basáñez, va aconseguir que el Govern de CiU (amb l’aprovació  del ministre  de  Foment)  perllongués  les  concessions  fins  al  2021,  només  a  canvi  d’unes  lleus reduccions en la tarifa en alguns trams. Els conductors catalans estarien, doncs, vint anys més pagant peatges sense pràcticament cap contraprestació en termes de servei públic, uns recursos que anirien directament a engruixir els beneficis dels accionistes d’Acesa (...).
 


Càrrecs amb CVs per tenir en compte. «Com succeeix en el cas ja esmentat del conseller de Sanitat, Boi Ruiz, que havia presidit la patronal de les mútues privades i se l’havia nomenat amb l’encàrrec de trossejar la sanitat pública i repartir-se-la entre els empresaris que ell abans presidia, el president Mas s’encomana a Rodés perquè l’assessori sobre com gestionar la governabilitat del medi ambient. Un Ferran Rodés que te interessos en els grans lobbys energètics, en el millor dels casos, com diem, en les renovables subvencionades i, en el pitjor, com també s’esdevé si tenim en compte els lligams entre els Rodés i Repsol a través de La Caixa, amb indústries contaminants pures i dures.»
 


Una  resistència   anticatalana   cada  cop  més  elevada.   «Com  més  sòlid  sigui  el procés d’emancipació nacional, més ferotge serà la resistència de la trama unionista. I, a diferència del que s’ha esdevingut des de la transició, menys subtil. Es tracta no tan sols de la defensa d’una lleialtat  nacional,  sinó  també  d’un  conjunt  d’interessos  socioeconòmics   que  han fet  de  la dependència  d’Espanya  i de l’explotació  dels  ciutadans  i dels  recursos de Catalunya  un gran negoci.»
 


Aconseguiran   aturar   el   procés   independentista?   «La   qüestió   és  si  davant   del   repte independentista perfilat des de la tardor del 2012 els membres de la trama unionista tornaran a la càrrega amb prou força per avortar la iniciativa. Ens trobem davant de l’embranzida definitiva que, en un procés més o menys llarg, més o menys convuls, portarà el país a la llibertat o caurem una altra vegada en el pou de la frustració, una frustració encara més lacerant per la duresa de la crisi econòmica, de l’ànim destructiu espanyol, i de la proximitat davant el gest d’alliberament?»

Aquí teniu un enllaç que parla de les amenaçes al nostre President
 


CERCA SEARCH

Búsqueda personalizada