La trama contra Catalunya,
identifica als agents contraris a la independència, que actuen al nostre país,
catalans que des de posicions destacades, han apostat per l'autodestrucció de
la seva identitat a canvi de privilegis econòmics i socials.
En molt poques ocasions s’han posat noms i cognoms
concrets als responsables de l’acció en contra de la independència. Pocs independentistes coneixen amb certesa quins són els factors de poder
que contribueixen a aigualir l’aspiració secessionista cada
vegada que el catalanisme manifesta algun gest d’indignació o de voluntat de ruptura. Sapigueu qui són amb aquest llibre.
Els catalans que actuen per evitar una Catalunya independent
La dominació política de l’Estat espanyol sobre Catalunya no és fruit d’una mà invisible, d’una legislació immutable o del caràcter mel·liflu dels catalans. Que tres-cents anys després de l’annexió, Catalunya continuï essent una regió d’Espanya depèn en bona mesura de poders fàctics i empresarials encarnats en noms i cognoms, els més rellevants dels quals encapçalen l’elit social i econòmica del país. Aquest patriciat —membres d’antigues nissagues o nouvinguts hàbils en aprofitar conjuntures— ha sabut relacionar-se amb el poder espanyol i no ha dubtat de col!laborar- hi, fins i tot sota règims que buscaven la nostra anihilació com a poble.
Extractes del llibre
La influència del franquisme, encara present. «En aquests moments encara vivim sota l’ombra de la victòria del franquisme i de l’estratègia d’imposició de l’imaginari nacional i lingüístic espanyol que es precipità aquell 26 de gener del 1939, moment de l’entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, que es pot computar com l’hora zero de l’establiment de l’ordre polític, econòmic i social català encara present. Tal vegada perquè l’anomenada transició espanyola a la democràcia, cristal·litzada en la Constitució del 1978, no fou, com assenyala el seu nom, una ruptura; els poders derivats del franquisme i el quadre mental que el franquisme imposà es mantenen en els seus trets essencials i aquests, de forma explícita o més subtil, representen els elements més hostils a un eventual procés de desvinculació de la nació espanyola.»
Silencis informatius. «No és estrany que en el món independentista circuli, per exemple, tan poca informació sobre les unitats que l’exèrcit espanyol té acantonades als Pirineus, o sobre com es mantenen determinats mitjans de comunicació orientats a desprestigiar o a silenciar la causa secessionista, o sobre quines empreses catalanes depenen de forma decisiva del mercat espanyol (o de tractes de favor prodigats pel Govern espanyol), de manera que una hipotètica independència catalana podria posar en risc la viabilitat del seu negoci. Aquells dirigents que podien començar a articular aquesta informació van renunciar a fer-ho perquè, en el fons, no creien en l’execució del projecte independentista; molt probablement, ni eren independentistes ni eren dirigents.»
La feina dels serveis secrets espanyols. «De vegades ens oblidem que en aquesta dialèctica Espanya també juga i té les armes que corresponen a un Estat per reprimir aquella dissidència que ataca el cos dels seus interessos: entre aquests instruments hi ha serveis secrets, confidents, personal reclutat ad hoc i tota una caterva de sicaris dedicats a rebentar qualsevol iniciativa separatista que sembli massa susceptible de triomfar.»
Els casos de corrupció investigats, un avís. «Els casos de corrupció que han començat a esquitxar CDC just quan aquesta formació invoca el seu gir sobiranista (des del finançament il!legal a través de Fèlix Millet i el Palau de la Música fins a les ITV) es poden interpretar com un avís de l’aparell de poder espanyol dels dossiers que són capaços de treure a la llum pública si el Govern Mas prem l’accelerador amb l’agenda secessionista.»
Artur Mas i la paraula “independència”. «El Mas que com a president de la Generalitat apostaria per l’Estat propi en les eleccions del 25 de novembre del 2012 va ser el botxí de l’Estatut del 2006. Això convé no oblidar-ho, perquè explica moltes de les vacil·lacions del president a partir de la manifestació de la Diada del 2012 i, en particular, la persistència d’algunes ambigüitats (no pronunciar mai la paraula independència).
L’objectiu principal de la Caixa. «L’escut financer de La Caixa ha contribuït en diverses ocasions a cobrir els excessos i les obsessions dels defensors de la unitat d’Espanya. De fet, aquesta és la funció principal d’aquesta entitat de crèdit des de la seva usurpació per part de les autoritats franquistes el 1939, tal vegada un objectiu exercit amb més constància i més tenacitat que fins i tot el de fer negoci, i no diguem el de promoure l’obra social.» A més, «el dia que els principals gestors de l’estalvi català s’adscriguin a la causa independentista, Espanya recorrerà a tots els mitjans que tingui a l’abast per es- quarterar aquest poder financer. De fet, fins i tot sense que la lleialtat espanyola dels dirigents hagi trontollat mai, l’aparell central espanyol ja ha maniobrat diverses vegades en els darrers anys per impedir algunes estratègies expansives inconvenients per a la lògica nacional espanyola.» A Artur Mas, el tenen amenaçat amb el deubte que te la Generalitat, i en això es bassen per pressionar-lo.
El grup Planeta, marginant la cultura catalana. «Es pot considerar el grup Planeta com un dels principals responsables de la consolidació de l’hegemonia cultural espanyola a Catalunya i de la marginació de la cultura en llengua catalana, a diferència del que s’havia produït en temps de la República.»
Els guanys d’Abertis. «Es calcula que, en el negoci de les autopistes catalanes, Abertis guanya 81 cèntims per cada euro que ingressa [...], xifra que suposa un terç dels seus beneficis anuals, uns 200 milions d’euros l’any 2011. D’altra banda, la comparativa amb el panorama de les vies de pagament en altres estats europeus aboca a resultats esgarrifosos: fer quatre viatges entre Barcelona i Tarragona (un itinerari entre les dues zones més urbanitzades del Principat per al qual el 2012 encara no hi ha alternativa ràpida lliure de peatge) val el mateix que circular tot l’any per les autopistes austríaques.»
Vint anys més de peatge a canvi de xavalla. Quan, l’any 1998, va finalitzar la concessió dels trams gestionats per Acesa, la majoria dels quals ja estaven amortitzats, el president d’Acesa d’aquella època, j. Manuel Basáñez, va aconseguir que el Govern de CiU (amb l’aprovació del ministre de Foment) perllongués les concessions fins al 2021, només a canvi d’unes lleus reduccions en la tarifa en alguns trams. Els conductors catalans estarien, doncs, vint anys més pagant peatges sense pràcticament cap contraprestació en termes de servei públic, uns recursos que anirien directament a engruixir els beneficis dels accionistes d’Acesa (...).
Càrrecs amb CVs per tenir en compte. «Com succeeix en el cas ja esmentat del conseller de Sanitat, Boi Ruiz, que havia presidit la patronal de les mútues privades i se l’havia nomenat amb l’encàrrec de trossejar la sanitat pública i repartir-se-la entre els empresaris que ell abans presidia, el president Mas s’encomana a Rodés perquè l’assessori sobre com gestionar la governabilitat del medi ambient. Un Ferran Rodés que te interessos en els grans lobbys energètics, en el millor dels casos, com diem, en les renovables subvencionades i, en el pitjor, com també s’esdevé si tenim en compte els lligams entre els Rodés i Repsol a través de La Caixa, amb indústries contaminants pures i dures.»
Una resistència anticatalana cada cop més elevada. «Com més sòlid sigui el procés d’emancipació nacional, més ferotge serà la resistència de la trama unionista. I, a diferència del que s’ha esdevingut des de la transició, menys subtil. Es tracta no tan sols de la defensa d’una lleialtat nacional, sinó també d’un conjunt d’interessos socioeconòmics que han fet de la dependència d’Espanya i de l’explotació dels ciutadans i dels recursos de Catalunya un gran negoci.»
Aconseguiran aturar el procés independentista? «La qüestió és si davant del repte independentista perfilat des de la tardor del 2012 els membres de la trama unionista tornaran a la càrrega amb prou força per avortar la iniciativa. Ens trobem davant de l’embranzida definitiva que, en un procés més o menys llarg, més o menys convuls, portarà el país a la llibertat o caurem una altra vegada en el pou de la frustració, una frustració encara més lacerant per la duresa de la crisi econòmica, de l’ànim destructiu espanyol, i de la proximitat davant el gest d’alliberament?»
Aquí teniu un enllaç que parla de les amenaçes al nostre President
Perquè no tots els enemics de Catalunya vénen de fora
La dominació política de l’Estat espanyol sobre Catalunya no és fruit d’una mà invisible, d’una legislació immutable o del caràcter mel·liflu dels catalans. Que tres-cents anys després de l’annexió, Catalunya continuï essent una regió d’Espanya depèn en bona mesura de poders fàctics i empresarials encarnats en noms i cognoms, els més rellevants dels quals encapçalen l’elit social i econòmica del país. Aquest patriciat —membres d’antigues nissagues o nouvinguts hàbils en aprofitar conjuntures— ha sabut relacionar-se amb el poder espanyol i no ha dubtat de col!laborar- hi, fins i tot sota règims que buscaven la nostra anihilació com a poble.
Extractes del llibre
La influència del franquisme, encara present. «En aquests moments encara vivim sota l’ombra de la victòria del franquisme i de l’estratègia d’imposició de l’imaginari nacional i lingüístic espanyol que es precipità aquell 26 de gener del 1939, moment de l’entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, que es pot computar com l’hora zero de l’establiment de l’ordre polític, econòmic i social català encara present. Tal vegada perquè l’anomenada transició espanyola a la democràcia, cristal·litzada en la Constitució del 1978, no fou, com assenyala el seu nom, una ruptura; els poders derivats del franquisme i el quadre mental que el franquisme imposà es mantenen en els seus trets essencials i aquests, de forma explícita o més subtil, representen els elements més hostils a un eventual procés de desvinculació de la nació espanyola.»
Silencis informatius. «No és estrany que en el món independentista circuli, per exemple, tan poca informació sobre les unitats que l’exèrcit espanyol té acantonades als Pirineus, o sobre com es mantenen determinats mitjans de comunicació orientats a desprestigiar o a silenciar la causa secessionista, o sobre quines empreses catalanes depenen de forma decisiva del mercat espanyol (o de tractes de favor prodigats pel Govern espanyol), de manera que una hipotètica independència catalana podria posar en risc la viabilitat del seu negoci. Aquells dirigents que podien començar a articular aquesta informació van renunciar a fer-ho perquè, en el fons, no creien en l’execució del projecte independentista; molt probablement, ni eren independentistes ni eren dirigents.»
La feina dels serveis secrets espanyols. «De vegades ens oblidem que en aquesta dialèctica Espanya també juga i té les armes que corresponen a un Estat per reprimir aquella dissidència que ataca el cos dels seus interessos: entre aquests instruments hi ha serveis secrets, confidents, personal reclutat ad hoc i tota una caterva de sicaris dedicats a rebentar qualsevol iniciativa separatista que sembli massa susceptible de triomfar.»
Els casos de corrupció investigats, un avís. «Els casos de corrupció que han començat a esquitxar CDC just quan aquesta formació invoca el seu gir sobiranista (des del finançament il!legal a través de Fèlix Millet i el Palau de la Música fins a les ITV) es poden interpretar com un avís de l’aparell de poder espanyol dels dossiers que són capaços de treure a la llum pública si el Govern Mas prem l’accelerador amb l’agenda secessionista.»
Artur Mas i la paraula “independència”. «El Mas que com a president de la Generalitat apostaria per l’Estat propi en les eleccions del 25 de novembre del 2012 va ser el botxí de l’Estatut del 2006. Això convé no oblidar-ho, perquè explica moltes de les vacil·lacions del president a partir de la manifestació de la Diada del 2012 i, en particular, la persistència d’algunes ambigüitats (no pronunciar mai la paraula independència).
Algunes de les empreses que formen part de la trama unionista
L’objectiu principal de la Caixa. «L’escut financer de La Caixa ha contribuït en diverses ocasions a cobrir els excessos i les obsessions dels defensors de la unitat d’Espanya. De fet, aquesta és la funció principal d’aquesta entitat de crèdit des de la seva usurpació per part de les autoritats franquistes el 1939, tal vegada un objectiu exercit amb més constància i més tenacitat que fins i tot el de fer negoci, i no diguem el de promoure l’obra social.» A més, «el dia que els principals gestors de l’estalvi català s’adscriguin a la causa independentista, Espanya recorrerà a tots els mitjans que tingui a l’abast per es- quarterar aquest poder financer. De fet, fins i tot sense que la lleialtat espanyola dels dirigents hagi trontollat mai, l’aparell central espanyol ja ha maniobrat diverses vegades en els darrers anys per impedir algunes estratègies expansives inconvenients per a la lògica nacional espanyola.» A Artur Mas, el tenen amenaçat amb el deubte que te la Generalitat, i en això es bassen per pressionar-lo.
El grup Planeta, marginant la cultura catalana. «Es pot considerar el grup Planeta com un dels principals responsables de la consolidació de l’hegemonia cultural espanyola a Catalunya i de la marginació de la cultura en llengua catalana, a diferència del que s’havia produït en temps de la República.»
Els guanys d’Abertis. «Es calcula que, en el negoci de les autopistes catalanes, Abertis guanya 81 cèntims per cada euro que ingressa [...], xifra que suposa un terç dels seus beneficis anuals, uns 200 milions d’euros l’any 2011. D’altra banda, la comparativa amb el panorama de les vies de pagament en altres estats europeus aboca a resultats esgarrifosos: fer quatre viatges entre Barcelona i Tarragona (un itinerari entre les dues zones més urbanitzades del Principat per al qual el 2012 encara no hi ha alternativa ràpida lliure de peatge) val el mateix que circular tot l’any per les autopistes austríaques.»
Vint anys més de peatge a canvi de xavalla. Quan, l’any 1998, va finalitzar la concessió dels trams gestionats per Acesa, la majoria dels quals ja estaven amortitzats, el president d’Acesa d’aquella època, j. Manuel Basáñez, va aconseguir que el Govern de CiU (amb l’aprovació del ministre de Foment) perllongués les concessions fins al 2021, només a canvi d’unes lleus reduccions en la tarifa en alguns trams. Els conductors catalans estarien, doncs, vint anys més pagant peatges sense pràcticament cap contraprestació en termes de servei públic, uns recursos que anirien directament a engruixir els beneficis dels accionistes d’Acesa (...).
Càrrecs amb CVs per tenir en compte. «Com succeeix en el cas ja esmentat del conseller de Sanitat, Boi Ruiz, que havia presidit la patronal de les mútues privades i se l’havia nomenat amb l’encàrrec de trossejar la sanitat pública i repartir-se-la entre els empresaris que ell abans presidia, el president Mas s’encomana a Rodés perquè l’assessori sobre com gestionar la governabilitat del medi ambient. Un Ferran Rodés que te interessos en els grans lobbys energètics, en el millor dels casos, com diem, en les renovables subvencionades i, en el pitjor, com també s’esdevé si tenim en compte els lligams entre els Rodés i Repsol a través de La Caixa, amb indústries contaminants pures i dures.»
Una resistència anticatalana cada cop més elevada. «Com més sòlid sigui el procés d’emancipació nacional, més ferotge serà la resistència de la trama unionista. I, a diferència del que s’ha esdevingut des de la transició, menys subtil. Es tracta no tan sols de la defensa d’una lleialtat nacional, sinó també d’un conjunt d’interessos socioeconòmics que han fet de la dependència d’Espanya i de l’explotació dels ciutadans i dels recursos de Catalunya un gran negoci.»
Aconseguiran aturar el procés independentista? «La qüestió és si davant del repte independentista perfilat des de la tardor del 2012 els membres de la trama unionista tornaran a la càrrega amb prou força per avortar la iniciativa. Ens trobem davant de l’embranzida definitiva que, en un procés més o menys llarg, més o menys convuls, portarà el país a la llibertat o caurem una altra vegada en el pou de la frustració, una frustració encara més lacerant per la duresa de la crisi econòmica, de l’ànim destructiu espanyol, i de la proximitat davant el gest d’alliberament?»
Aquí teniu un enllaç que parla de les amenaçes al nostre President
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada